Conte: LA LILA I EL MISTERI DEL MAL VENT (I)

Asseguda i tirada endavant sobre les espatlles de la Hillary, la Lila sobrevolava la jungla a tota velocitat. La Hillary era una formigasaure, una espècie de formiga voladora prehistòrica que vivia a Jungles Misterioses. La Hillary era monstruosa i desproporcionada. Tenia el cap més gros que el cul; la pell, dura i rugosa com una clofolla de nou, i s’aguantava dreta sobre sis potes tortes i recargolades. Aquell embull de potes, a la Lila li recordava a una escultura rara. La Hillary era lletja com un pecat i si causava por, era pel seu aspecte. Perquè, en realitat, la formigasaure era incapaç de matar una mosca. Era ella qui s’espantava per no res de tan poruca com era.

Feia temps que amb la Lila s’havien fet inseparables –molt abans de conèixer la Mildred- i, sovint, sobrevolaven juntes la selva. Per no caure, la Lila s’agafava fort a la Hillary amb una mà i amb l’altra aguantava la càmera i feia fotos al paisatge des de l’aire. “Amb aquest reportatge guanyaré una medalla. Aquestes fotos són magnífiques”, va dir la Lila orgullosa. Però la Hillary no estava per somnis gloriosos.

El cel s’havia enfosquit de sobte i van començar a caure unes gotes grosses. “Això no pinta gens bé”,va pensar la Hillary. “S’ha girat vent, hem de tornar”, va cridar mentre intentava mantenir la calma. La Lila es va penjar la càmera al coll i es va abraçar a la Hillary amb totes les seves forces. Però les ràfegues de vent se’ls llançaven a sobre amb molta violència, i els cops d’aire huracanat li colpejaven les ales i les tornaven ingovernables. Aquella fúria no es podia aguantar. I la Lila i la Hillary van acabar caient al buit abatudes pel fort vent.Quina trompada es van clavar contra una palmera, i quin ensurt acabaven de tenir! Però sort que les branques havien parat el cop i, tret de quatre esgarrapades, no s’havien fet res. En aquell moment, la pluja queia a raig i el vent tornava a bufar incessant.

Resguardades sota l’arbre, la Lila va voler comprovar que a la càmera de fotos no li havia passat res. “Que estrany”,va dir mentre revisava les fotos en el visor; “fixa-t’hi, Hillary, totes les imatges tenen una taca”. “Això és que ha entrat aigua a la càmera. És una taca d’humitat”, va respondre la Hillary mirant el cel negre amb preocupació. “No ho crec”, va assegurar la Lila, que havia observat que la taca canviava de lloc segons la foto. “A més, té una forma curiosa: sembla una casa…, no ho sé, però, està borrosa i no es veu bé”, va raonar la Lila. Però totes aquelles reflexions la Hillary ja no va estar a temps de respondre-les. Un tro ensordidor va retrunyir damunt dels seus caps i aquell mal vent va posar les branques de la palmera dretes i apuntant al cel, com les barnilles d’un paraigua capgirat violentament.

De sobte, sobre el tronc van veure obrir-se una fissura que semblava una boca i, efectivament, els va murmurar: “Correu cap al nord… Aneu cap al nord”. I, en veure allò, la Lila i la Hillary van fugir d’allà terroritzades, anant a amagar-se sota la palmera que tenien al costat. Però el mal vent les perseguia, i atacava totes les palmeres on elles es refugiaven per fer-les sortir de sota. “Correu cap al nord… Aneu cap el nord”, cridaven els troncs; i elles, completament desorientades, sense saber com, van acabar ensopegant amb un jeep que era allà mateix al mig de la tempesta, abandonat. L’estat del vehicle era ruïnós, estava ple de rovell, tenia les rodes punxades i els fars trencats. Però s’hi van ficar, i en aquell moment van pensar que s’havien salvat. “Mai més no sortirem a volar sense consultar abans la previsió meteorològica. T’aviso, Lila. Que em sents?”, va dir la Hillary. Però la Lila no l’escoltava: “Quina passada!”,va exclamar mentre mirava per la finestra fent uns ulls com unes taronges: “Mai havia viscut una tempesta tan increïble”, i agafant la càmera es va posar a fer fotos.

Però, de sobte, aquell vent terrible va tornar a bufar i el jeep va trontollar. La Lila i la Hillary es van mirar i amb els ulls es van dir que allò ja no era normal. Els tancaments de seguretat de les portes es van bloquejar, el rentaparabrises es va posar en marxa i el vehicle va arrencar. No s’ho podien creure. El jeep circulava esperitat per la selva, esquivant arbres, saltant desnivells i travessant, a tot drap, trams de riu d’aigües braves. Però, el més terrorífic era que no el conduia ningú. Avançava tot sol imparable com el vent. “De pressa, Lila, corda’t el cinturó. Però, què redimonis passa?”, cridava la Hillary, histèrica. De sobte, la Lila va parar atenció en la brúixola que hi havia en el panell frontal. “Hillary, la brúixola assenyala el nord.” “Què dius?”, va dir la Hillary, que estava marejada com una sopa i ella sí que havia perdut tot sentit d’orientació. “Que ens dirigim cap al nord. Que el jeep, tot sol, sap cap a on va. I ens porta al nord, com deien els troncs de les palmeres. No sé què passa però, t’asseguro que en trauré l’entrellat.” En aquell moment, la Hillary ja no l’escoltava. Havia abaixat el vidre de la finestra i, amb el cap fora del cotxe, estava vomitant el dinar i el sopar de tota una setmana. Quan, de sobte, es va adonar que anaven directes a un precipici: “L’abisme! Que anem de pet a un abisme!”. I la Lila, que també ho va veure, es va esgarrifar. “Aaah!”, cridaven totes dues alhora. I és que ja eren molt a prop del final. De sobte, una frenada en sec del jeep va evitar la caiguda. Just a temps. Com van poder van sortir del cotxe. Encara plovia a bots i barrals. I llavors es van girar i la van veure.

Allà hi havia una casa majestuosa que semblava abandonada. Era allà davant seu, de veritat que hi era però, tanmateix, la visió semblava irreal. Els pareixia un fantasma gegant que les observava fixament. De cop, des de l’interior, i trencant el vidre d’una de les finestres del segon pis, va sortir llançada una clau de ferro que els va anar a parar als peus. La casa o algú les convidava a entrar. La Lila i la Hillary es van mirar i es preguntaven què havien de fer a partir d’aquell moment.

Conte: LA LILA I EL MISTERI DEL MAL VENT (II)

Tenien el peus enfonsats en el fang, i la pluja encara els queia a sobre, imparable. I allà, dretes al bell mig d’una esplanada davant per davant de la casa fantasmagòrica, la Lila i la formigasaure Hillary restaven immòbils i desconcertades. La Lila no sabia en quin lloc de la jungla es trobava, ni tampoc quina mena de força sobrenatural les havia dut fins allà. En canvi, sí que tenia una cosa ben clara: eren allà per alguna raó, i a la casa trobarien la resposta. “Entrem-hi!”, va dir la Lila, decidida. I va agafar la clau que era clavada al fang, d’una revolada. “Ah, no. Ni parlar-ne”, va respondre la Hillary, brandant el cap amb seguretat. Però la Lila ja era al porxo de la casa posant la clau al pany per entrar-hi. “Aquesta casa em fa molt mala espina. Jo no hi entro…”, va cridar la formigasaure, però encara no havia acabat de dir la frase, quan una ràfega virulenta d’aquell mal vent va tornar a bufar, i la va empènyer bruscament per l’esquena contra la porta de la casa. I del cop, la porta es va obrir de bat a bat.

Ja dins la casa, la Hillary va anar per terra i la Lila va ajudar-la a posar-se dempeus. Ja no dubtaven que aquell vent les havia dut fins allà, però el que encara no sabien era per què. La Hillary es va apropar a la Lila i li va agafar la mà. Agafades fort l’una de l’altra se sentien més segures dins la casa. Tot era a les fosques, però la llum que entrava per les finestres i per la porta els deixava veure que eren al menjador. Hi havia molts mobles: una taula amb les cadires al voltant, un bufet ple de plats, gots i copes, un sofà raconer ple de coixins i una llar de foc. Tot era brut de pols i teranyines, i es notava que feia anys que no ho havia netejat ningú. Tot i així, la casa no tenia mal aspecte; es veia endreçada i no hi havia res trencat.

De sobte, la Hillary va xisclar: “Lila! La llar de foc!”. I la Lila va comprovar que la llar de foc s’havia encès tota sola. La Lila i la Hillary es van mirar; la sang se’ls havia glaçat a les venes. Tot seguit, un tocadiscos vell va començar a girar i una melodia desafinada i horrible ressonava fort pertot arreu. La Hillary es va afanyar a tancar-lo. Aquell so estrepitós l’havia espantada encara més. “Es pot saber que nassos hi fem, aquí? Marxem!”, va dir terroritzada. “No! Aquesta casa està encantada. Hem d’investigar què hi passa i, a més, m’encanta molt”, va acabar dient la Lila, excitada per tot el que hi estava passant. Tot seguit, unes fotografies penjades al passadís van caure a terra. La Lila s’hi va acostar corrents i les va agafar. “Mira: deuen ser retrats de la gent que vivia en aquesta casa”, va dir la Lila exaltada pel descobriment. “Potser sí, a veure? Aquests dos podrien ser pare i fill. Aquí se’ls veu pescant al riu!”, va dir la Hillary més tranquil·la al veure que la Lila s’ho estava passant bé. “Oh, sisplau, això és molt fort. Mira aquesta”, i la Lila va acostar la foto a la Hillary perquè la mirés. Aquella imatge els va sotragar el cor, que se’ls va posar a mil per hora. S’hi veia el mateix nen de la foto en què pescava al riu, ara assegut damunt del capó d’un jeep nou i lluent. A les mans tenia un mapa i amb el dit assenyalava el nord. I no s’ho podien creure: aquell jeep era el cotxe embogit que les havia portades fins a aquella casa. “I es diu Víctor”, va dir llavors la Lila. I va ensenyar a la Hillary una altra foto on es veia el nen bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari on hi havia escrit el seu nom. Aleshores, van sentir una veu que venia del pis de dalt que els va fer basarda. “Ve del segon pis”, va dir la Hillary, mentre agafava la mà de la Lila un altre cop. “Doncs som-hi!”, i totes dues van pujar escales amunt.

No s’hi veien gens; les escales i el segon pis eren foscos com la gola d’un llop. I quan van ser a dalt, van entrar a l’habitació d’on sortia la veu. La Lila anava al davant i la formigasaure caminava darrere amb els ulls tancats. “No puc més. Me’n vull anar”, repetia sense parar. I llavors, la Lila va agafar la càmera de fer fotos que duia penjada al coll, i va mirar pel visor fent servir la llum del flaix per il·luminar-se. “Ah! Què ha estat, això?”, va cridar la Hillary, que no gosava obrir els ulls. “He estat jo, que he disparat el flaix per veure què hi ha en aquesta habitació”, va dir la Lila, intentant mantenir la calma. I de fons se seguia sentint la veu d’un home que repetia les mateixes frases sense parar: “Hola Víctor, sóc el pare. Per fi, he pogut arreglar el jeep i ja surto cap aquí. Et recolliré d’aquí a una hora i anirem a pescar. Tingues-ho tot a punt, eh… T’estimo”. Llavors se sentia un bip, i després, la veu cridava: “Víctor, sóc enmig d’una tempesta de por! No surtis de casa per res del món, em sents!? No t’espantis. Et vindré a buscar. T’ho prometo”, i un altre cop el bip, i després tornava a començar. “Això és una gravació, oi, Lila?”, va preguntar la Hillary. Però, la Lila s’havia quedat muda. A través de la càmera havia vist que no estaven soles a l’habitació. Amb elles hi havia una figura espectral que les mirava fixament. Era la imatge d’un nen translúcid. Era l’esperit d’en Víctor, que era allà amb elles. La Lila va tornar a mirar amb la càmera, fent servir la llum del flaix, i l’espectre ja no hi era. En canvi, s’hi veia un mirall ple de pols on algú havia escrit amb el dit la paraula: “Ajudeu-me!” Havia estat en Víctor.

D’això, no n’hi havia dubte. Però, on s’havia ficat?, es preguntava la Lila. I, de sobte, la Hillary va començar a cridar: “Què és això que m’ha pujat al damunt? Ets tu, Lila?”, va preguntar la formigasaure. “No, Hillary, no sóc jo”, i la Lila va afegir, “No t’espantis, però em sembla que és l’esperit d’en Víctor que t’ha vingut a saludar”. Aleshores, la Hillary va començar a córrer per l’habitació, xisclant i batent les ales a tort i a dret, i ensopegant amb els mobles que hi havia. “Aaah, socors, Lila, treu-me’l de sobre! Ajuda, el nen esperit m’ataca!”, cridava esparverada. Fins que, tot seguit, es va sentir un patapum pum pum que va fer tremolar el pis i tot. Era la Hillary, que s’havia desmaiat.

Conte: LA LILA I EL MISTERI DEL MAL VENT (III)

Ostres, quina patacada s’havia clavat la formigasaure en caure desplomada al terra de l’habitació. La cambra estava a les fosques i la Lila, que no s’hi veia, se li va agenollar al costat per buscar-li la cara, a les palpentes. “Hillary, contesta. Sóc la Lila, que em sents?”, va preguntar amoïnada mentre li pessigava les galtes per fer-la reaccionar. Però res de res, la Hillary continuava estesa a terra, inconscient.

En aquell moment, un raig de sol inesperat va penetrar a l’estança per un vidre trencat d’una finestra. La Lila s’hi va acostar per mirar pel forat i va comprovar que a fora ja no plovia. El cel tornava a ser blau i els núvols eren prims i esfilagarsats. El jeep també era fora. Llavors, la Lila es va recordar de la clau que havia sortit disparada des del segon pis. Allò era el forat que la clau havia fet en impactar contra el vidre. Havia estat en Víctor qui els havia llançat la clau perquè poguessin entrar? Quina relació havia entre el mal vent, que les havia dut a la casa, i l’esperit d’aquell nen?  Moltes, moltes preguntes sense resposta bullien totes alhora al cap de la Lila.

La Lila es va afanyar a obrir totes les finestres de l’habitació perquè hi entrés llum i per veure on es trobava. Era un despatx espaiós: en una paret hi havia una prestatgeria enorme plena de llibres. En va llegir els títols en els lloms i va deduir que tractaven de física i de meteorologia. Molts també parlaven dels vents i els explicaven tots: la tramuntana, el garbí, el xaloc, els alisis, els monsons, els ciclons, el vent del nord… Al mig del despatx hi havia una taula molt gran plena de papers endreçats. I la Lila hi va veure un dietari obert en una pàgina en blanc: “28 de febrer de…, de fa cent anys!!!”, va exclamar la Lila sorpresa en veure la data que encapçalava la pàgina. Llavors la Lila va passar el full i a la plana del dia anterior va trobar unes anotacions que deien: “Com era d’esperar, la Gran Tempesta tampoc no ha arribat avui, malgrat el meu pronòstic. Dec haver comès un error de càlcul. Una tempesta de vent i glaç no es pot donar en un clima tan càlid com el de les Jungles Misterioses. Demà he promès al Víctor que anirem a pescar; en tornar revisaré la documentació. He de descobrir en què m’he equivocat”.

La Lila no podia deixar de tafanejar en tots aquells paperots esgrogueïts pel pas del temps quan la Hillary es va despertar. “On sóc? Què m’ha passat?”, va dir la formigasaure tot incorporant-se. “Hillary, no et creuràs el que acabo de descobrir”, va dir la Lila emocionada pel que havia trobat. “El pare d’en Víctor era un científic expert en vents. Es dedicava a estudiar el clima tropical de la jungla i havia descobert que una tempesta de gel i vent s’acostava a les Jungles Misterioses”. En sentir allò, a la Hillary se li van eriçar les antenes. “Una tempesta de gel en plena selva?”, va exclamar la Hillary amb estupor, però va continuar: “Esclar, la Gran Tempesta! I tant que sí! Els meus besavis la van viure, justament, fa ara cent anys. I com que va ser tan terrible, a casa encara se’n parla. Tot el nord de la selva va quedar cobert d’una capa gruixuda de gel que va durar molts mesos. Sobreviure en aquelles condicions va ser tan difícil que la nostra espècie de formigasaures va estar a punt de desaparèixer”, va afegir la Hillary. “Així doncs, els càlculs del pare d’en Víctor eren correctes. La Gran Tempesta va arribar el 28 de febrer, el dia que havien d’anar a pescar. Per això, la pàgina d’aquell dia està en blanc perquè el pare d’en Víctor no va poder tornar a casa. La tempesta el va agafar pel camí”, va reflexionar la Lila.

De sobte, una veu d’home va tornar a ressonar per tota la casa. La Lila i la Hillary, esgarrifades per aquell so d’ultratomba, van sortir del despatx i van anar pel passadís, agafades de la mà, buscant l’origen de la gravació. Venia d’una habitació i hi van entrar. Era l’habitació d’en Víctor, i la gravació sortia de l’armari: “Víctor, està caient una tempesta de por! No surtis de casa per res del món, em sents? No t’espantis. Et vindré a buscar. T’ho prometo”, i un altre cop el bip. La Hillary i la Lila es van aturar a dos metres de l’armari. Llavors, la Lila el va cridar amb veu esporuguida: “¡Víctor!”, i es va esperar. Després hi va tornar: “Víctor…, som la Hillary i la Lila. Volem parlar amb tu”. I, tot d’una, la porteta de l’armari es va obrir. A dins hi havia l’esperit del Víctor assegut, encongidament, al fons. Era translúcid i lluminós i no feia por. Tenia uns vuit anys i estava abraçat al contestador automàtic d’on sortia la veu del seu pare. Tots tres es van mirar i la Lila va dir: “No tinguis por. Et volem ajudar”. I el Víctor va somriure. “El meu pare encara no ha tornat. Jo l’he fet cas i no m’he mogut de casa, perquè m’ha promès que em vindrà a buscar”. “T’ajudarem a trobar-lo. Et portarem amb ell”, va dir la Hillary, que ja sentia afecte per aquell nen indefens.

Tot començava a encaixar. Per en Víctor només havien passat unes hores enlloc de cent anys. I per això la casa estava intacta; en Víctor l’havia guardat com si no hagués passat res. Era com si en aquella casa s’hagués aturat el temps.
Però, havia arribat el moment de marxar.  En Víctor havia de deixar enrere aquell 28 de febrer i la Gran Tempesta.

Fora feia un dia esplèndid. La Lila i la Hillary eren a l’exterior de la casa però, en Víctor, tenia por de travessar el llindar de la porta. Ell no ho sabia però feia molts i molts anys que no havia sortit a l’exterior i no estava acostumat a l’entorn de la selva ni a la llum del sol. Aleshores, la Lila va tornar a entrar i li va agafar la mà: “Vine, ja veuràs com no passa res”. Llavors, la Lila el va estirar suament cap enfora i junts van sortir. L’escalfor del sol va acariciar la cara d’en Víctor i el nen s’hi va sentir bé.

De seguida, la Hillary va desplegar les ales i es va enlairar amb la Lila i el Víctor a l’esquena. Mentre s’allunyaven volant, la Lila es va girar i va veure que el jeep ja no hi era. “Hillary, anem cap a l’esplanada del palmerar”, va ordenar la Lila, “allà és on vam trobar el jeep del teu pare”, va explicar al Víctor.
Però en aquell moment el maleït vent furiós va tornar a bufar. Va fer trontollar la Hillary i la va capgirar violentament. La Lila i el Víctor van quedar penjats de les potes de la formigasaure i van començar a caure fatalment al buit. Però la Hillary movia les ales incansablement per recuperar el control. Sense adonar-se’n va canviar el rumb i es va posar en direcció nord. Llavors el mal vent la va ajudar i, de cop, tots tres van agafar altura i van començar a volar a tota velocitat portats per la ventada. “És el que el vent volia”, va cridar la Hillary, excitada. “Sí, ens porta cap al nord”, va corroborar la Lila que, satisfeta, veia com en Víctor volava feliç amb el vent tocant-li la cara.

I van arribar a la capçalera d’un riu. La sobrevolaven quan una ràfega suau els va fer aterrar. “On som?”, va preguntar la Lila. I el Víctor va respondre: “És el riu del nord. És on venia a pescar amb el pare”. I llavors van veure de lluny algú que els saludava. La Lila va agafar la càmera i pel visor, fent servir el zoom, va veure una silueta tan difuminada que es transparentava amb el paisatge: “És un home. És a la riba del riu i està pescant. I al seu costat…”, la Lila va abaixar la càmera i, sense creure-s’ho del tot, va dir: “…hi ha el jeep”. Una visió fantamagòrica com aquella, la Lila no n’havia vist mai cap.

De sobte, el Víctor va arrencar a córrer tan de pressa com l’hi permetien les cametes. “Pare, pare, pare”, cridava d’alegria, i quan hi va ser a prop se li va tirar al coll, abraçant-lo amb totes les seves forces. “Pare, per què no m’has vingut a buscar? M’ho vas prometre”, va dir en Víctor amb els ulls plens de llàgrimes d’alegria. “Sí que ho he fet, fill meu. He estat jo convertit en vent qui t’ha vingut a buscar a casa. He esdevingut un vent fort i tossut que no ha parat fins a dur-te unes criatures prou valentes i generoses, capaçes d’alliberar-te de la por”, va dir sobre la Lila i la Hillary, que no deixaven de mirar-los en la llunyania. “La por ens paralitza, no ens deixa ser lliures, i a tu et tenia segrestat en aquell lloc que, fa molt de temps, havia estat casa nostra”, va continuar explicant a en Víctor, que tenia el cos més translúcid i més brillant que mai. “I ara que per fi tornem a estar junts, què et sembla si continuem amb els nostres plans?”, va preguntar-li el pare. I en Víctor, radiant de felicitat, va córrer fins al jeep per agafar la seva canya de pescar. I tots dos, feliços, com si no hagués passat el temps es van posar a pescar.

Doncs sí, havia estat l’esperit del pare, transformat en aquell vent ferotge, qui havia empès la Lila i la Hillary fins a la casa i també, qui havia conduït el jeep per la selva. I tot, perquè ajudessin en Víctor a abandonar la casa  i l’acompanyessin fins al riu. Que era el punt d’enllaç de les seves vides: anar a pescar era el que tenien previst fer si la tempesta no ho hagués estruncat. I, per això, el riu del nord era el lloc destinat al retrobament de tots dos.

La Lila i la Hillary els van fer adéu amb la mà i els dos espectres les van somriure amb el cor vermell de felicitat. Totes dues se’n van anar volant. En Víctor ja era amb el seu pare i elles podien tornar a casa, per fi. La Lila encara els va fer una foto des de l’aire però cap dels dos esperits no hi va aparèixer. A la foto es veia un paisatge preciós banyat per la llum d’un sol daurat i la línia sinuosa del curs del riu vist des de l’aire. Era el riu del nord, el més gran de Jungles Misterioses. El riu que naixia més al nord.

Retall 13.5.1977: Km 0

Tenia 28 anys quan a la feina em varen fer el que ara es coneix com a mobing. Llavors et deien: vostè no ha nascut per fer aquesta feina; una insinuació evident perquè fotessis el camp. I jo ho vaig fer, vaig plegar.

Buscar una feina nova va ser dur sobretot per la sensació de començar de zero. Feia 6 anys que treballa a l’empresa i sortir d’allà amb una mà al davant i una al darrere em va afectar. Durant els dies següents vaig escriure això:

Constructora de vida, fabrico camins d’incert destí.
Els domino tots: els d’asfalt, els de pedres, els d’ortigues, els d’arenes movedisses.
Els conec tots i tots els sé fer.
Uso maquinària de carn i ossos que moc amb el cervell i a base d’esprémer-me l’esperit.
Funciono mecànicament: m’arremango l’angoixa i de la ràbia en destil·lo força motriu.
Si no plou esperança faig el ciment amb llàgrimes.
Si es fa de nit esbatano els ulls i treballo l’asfalt amb la feble llum que es veu al fons del túnel.
Petita i fràgil, però una llum al cap i a la fi.
Construeixo camins per no morir en un desert de desolació.
Qui en vulgui un que me’l demani i li construiré de bon grat.
Perquè hi camini com una brúixola boja que centrifuga en totes direccions.
I no sap quina és la bona.
Però mentre es fa camí es fa vida, si es camina endavant.
I els bons pensaments s’enlairen; i mentrestant ja estem salvats.

Retall 11.5.1980: Carta a la Mariona

Teníem 31 anys, la Mariona i jo. Faltaven pocs dies perquè la seva filla Julieta fes un any i recordo que, sobretot, parlàvem de la festa d’aniversari que la Mariona li volia organitzar. Em va preguntar si li donaria un cop de mà. Ella anava massa atrafegada amb la feina i la nena, i els propers dies estaria sola perquè en Jullen seria fora de viatge. Quan tornés encara hi hauria uns dies de marge però, en realitat, serien pocs i la Mariona no ho volia deixar per última hora. Havia de convidar la família, que no eren pocs, i també els nens i les nenes de l’escola bressol. Tot plegat, un divertit enrenou que calia planejar bé, i  era evident que dos cervells cavil·lant la festa ho farien tot més fàcil. Òbviament, vaig dir-li que sí sense pensar-m’ho.

Aquell cap de setmana el vàrem passar junts: la Mariona, el seu espòs Jullen, la petita Julieta i jo. Vam estar-nos a la casa que tenien –encara la tenen- a Sitges: una caseta de pescadors, emblanquinada,  de dos pisos i amb la balconada sempre guarnida de clavells vermells i margarides blanques, ubicada davant del mar; a la platja de Sant Sebastià, la que hi ha darrere l’esglèsia.

Ens va fer un dissabte i un diumenge esplèndits. Aquell any la primavera s’havia presentat trasbalsada: feia dies radiants de molta calor i, de cop, el temps variava a pluja i fred. Qui més qui menys arrossegava un bon catarro. Però, recordo aquell cap de setmana com l’arrencada definitiva del bon temps.

Pel carrer observàrem que els joves sitgetans estrenaven les espardenyes d’espart de la temporada –la Mariona i jo vam comentar que havíem d’anar a comprar-nos-en unes si volíem anar a la moda-. També vam advertir la blancor intensa de molts cossos, que ens enlluernava tant com la brillantor del sol. Blancs com la llet vam passejar fins al port d’Aiguadolç. Després vam tornar a Sant Sebastià i a la platja vam jugar a la sorra. Era la primera vegada que la Julieta s’hi divertia descobrint els granets, la textura, l’olor. Assegudes a la riba, la Mariona i jo, i entre totes dues la nena. Vàrem veure-la com descobria el divertiment enjogassat de les onades petites que li anaven a tocar els peus. La Julieta notava que les onades els hi acaronaven amb un fregadís làngid i fresc, i la nena, torbada per l’emoció, rebia cada moixaina de l’aigua amb un xisclet d’alegria mentre buscava la mirada de la seva mare. La Mariona li somrèia simulant una gran sorpresa i el Jullen, engrescat, els hi feia fotos amb la màquina de retratar.

Aquell cap de setmana la Julieta va descobrir el mar. Que si és grandiós pels adults, quant d’immens havia de semblar-ho a un infant d’encara no un any. La Julieta el mirava encisada i, per primer cop, la lluïssor daurada del mar brillà dintre dels seus ulls de color blau, com dues aiguamarines.

La carta que llegireu a continuació és posterior a aquell cap de setmana, i és la resposta a una primera carta que m’envià la Mariona per agrair-me l’ajuda en tot allò de la festa i per dir-me altres coses d’amigues. Aquesta va ser la meva resposta:

Estimada Mariona,

gràcies a tu per les hores viscudes, per la complicitat, pels riures. Gràcies per les confidències. Gràcies per atendre les meves preocupacions com si fossin teves. Gràcies per ser pacient. Gràcies per donar-me la teva opinió. Gràcies per portar al món una bellesa tan gran com la Julieta que contàgia felicitat a tots els que li som a prop. Amb el seu somriure inesborrable i etern ens il·lumina els cors i la vida. Gràcies per la convivència d’aquests dos dies en què he gaudit fent riure la princesa més dolça de tot Sitges i de tot el món; la seva alegria és la meva. Gràcies per aquesta generositat que m’ha permès descobrir que el meu instint de mare és real, que és una veritat com un temple, que rau en mi jocund, que no se m’ha envellit com la menstruació. Gràcies per estar a prop meu en aquests moments de giravolts i d’incerteses en la meva vida. Gràcies per la força del teu amor maternal que es revela sempre que petoneges la Julieta i l’alces enlaire mostrant-vos al món radiants. Aquesta alegria i il·lusió tan vibrants em colguen d’esperança i felicitat.

Gràcies a tu per ser com ets i tan bona amiga meva.
T’abraço profundament. Fins aviat, estimada Mariona.

Barcelona, 11 de maig de 1980

Cecília

Jo sóc Cecília Món

Benvinguts al meu bloc, un dietari que he anat escrivint al llarg de molts anys i que ara m’he decidit a publicar a internet.

Em presento: em dic Cecília i sóc catalana. Tinc seixanta anys però conservo la mateixa energia i les mateixes ganes de viure que quan en tenia trenta. M’agrada el teatre, també escriure contes i mirar-me el món amb ulls de nena però, això últim, he de reconèixer que cada dia em costa més. Estic soltera, i si no m’he casat mai no ha estat per falta de ganes sinó perquè no he trobat un home que em fes riure prou. Tinc bona salut. No fumo, no bec i procuro fer l’amor tan com puc. Visc tranquil·la amb el meu gat, en Silvestre. El molt vagarro es passa el dia dormint i fa una roncs tan estrepitosos que, sovint, em fan venir mal de cap. Llavors, li estrebo la manteta en què jeu i el desperto cridant: “Que se’ns crema la casa!”. Ja, ja…, quins bots fa, pobre. Però, si el vull fer emprenyar de bo de bo només he de dir-li: “Stallone!!!”, i aleshores m’ensenya les urpes i em bufa insistentment. L’animal no és tonto i s’ho pren com un insult.

També convisc amb en Pipes, un hàmster malparit que se’m menja les cortines i les fundes del sofà. I això que ja el renyo però no pot fer-hi res. La culpa és de l’instint de rossegador aquest que té, que el domina i me’l descontrola.

Si vols saber més coses sobre mi, la meva vida -passat i present, perquè del futur res no puc dir-, quins són els meus pensaments i com veig el món, visita sovint el meu bloc. El dietari és obert a tots aquells qui vulguin llegir-lo.

Retall 6.5.1984: Temps que no torna

Tenia 35 anys i ho escrivia asseguda al banc ondulant del Parc Güell. Des d’allà, les vistes de Barcelona són encara més boniques:

“El temps passa tan de pressa que sembla que faci tard per arribar a algun lloc. Aleshores, un dia mires endarrere i fas comptes dels anys que han passat, i t’adones, amb una contudència que cau a plom, com n’arriba a ser de fugissera la vida. Si ho sents dins teu amb molta força respira a fons i tranquil·litza’t, si no et pots marejar. Reposa i paeix-ho. I més tard ja decidiràs què fas. De seguida, com tothom, diràs que el temps no s’ha de perdre. Després, com vaig fer jo, potser decidiràs amb voluntat ferma que ja no el perdràs més. Perquè el temps és tossut i passa. I passarà sense aturador. Però nosaltres l’haurem aprofitat i haurem fet el que volíem.

Cal coratge per fer el que es vol, cal força per ser un mateix. Però hi ha una evidència que ens il·lumina el camí i que ens ha de fer forts. Hi ha una realitat que ens mira als ulls i que ens ensenya que el temps passa de pressa i no torna. Acceptar-ho té el premi de distingir el camí i de saber que el vols agafar. I la seguretat de que has de caminar-hi sense por”.