Retall 13.5.1977: Km 0

Tenia 28 anys quan a la feina em varen fer el que ara es coneix com a mobing. Llavors et deien: vostè no ha nascut per fer aquesta feina; una insinuació evident perquè fotessis el camp. I jo ho vaig fer, vaig plegar.

Buscar una feina nova va ser dur sobretot per la sensació de començar de zero. Feia 6 anys que treballa a l’empresa i sortir d’allà amb una mà al davant i una al darrere em va afectar. Durant els dies següents vaig escriure això:

Constructora de vida, fabrico camins d’incert destí.
Els domino tots: els d’asfalt, els de pedres, els d’ortigues, els d’arenes movedisses.
Els conec tots i tots els sé fer.
Uso maquinària de carn i ossos que moc amb el cervell i a base d’esprémer-me l’esperit.
Funciono mecànicament: m’arremango l’angoixa i de la ràbia en destil·lo força motriu.
Si no plou esperança faig el ciment amb llàgrimes.
Si es fa de nit esbatano els ulls i treballo l’asfalt amb la feble llum que es veu al fons del túnel.
Petita i fràgil, però una llum al cap i a la fi.
Construeixo camins per no morir en un desert de desolació.
Qui en vulgui un que me’l demani i li construiré de bon grat.
Perquè hi camini com una brúixola boja que centrifuga en totes direccions.
I no sap quina és la bona.
Però mentre es fa camí es fa vida, si es camina endavant.
I els bons pensaments s’enlairen; i mentrestant ja estem salvats.

Retall 11.5.1980: Carta a la Mariona

Teníem 31 anys, la Mariona i jo. Faltaven pocs dies perquè la seva filla Julieta fes un any i recordo que, sobretot, parlàvem de la festa d’aniversari que la Mariona li volia organitzar. Em va preguntar si li donaria un cop de mà. Ella anava massa atrafegada amb la feina i la nena, i els propers dies estaria sola perquè en Jullen seria fora de viatge. Quan tornés encara hi hauria uns dies de marge però, en realitat, serien pocs i la Mariona no ho volia deixar per última hora. Havia de convidar la família, que no eren pocs, i també els nens i les nenes de l’escola bressol. Tot plegat, un divertit enrenou que calia planejar bé, i  era evident que dos cervells cavil·lant la festa ho farien tot més fàcil. Òbviament, vaig dir-li que sí sense pensar-m’ho.

Aquell cap de setmana el vàrem passar junts: la Mariona, el seu espòs Jullen, la petita Julieta i jo. Vam estar-nos a la casa que tenien –encara la tenen- a Sitges: una caseta de pescadors, emblanquinada,  de dos pisos i amb la balconada sempre guarnida de clavells vermells i margarides blanques, ubicada davant del mar; a la platja de Sant Sebastià, la que hi ha darrere l’esglèsia.

Ens va fer un dissabte i un diumenge esplèndits. Aquell any la primavera s’havia presentat trasbalsada: feia dies radiants de molta calor i, de cop, el temps variava a pluja i fred. Qui més qui menys arrossegava un bon catarro. Però, recordo aquell cap de setmana com l’arrencada definitiva del bon temps.

Pel carrer observàrem que els joves sitgetans estrenaven les espardenyes d’espart de la temporada –la Mariona i jo vam comentar que havíem d’anar a comprar-nos-en unes si volíem anar a la moda-. També vam advertir la blancor intensa de molts cossos, que ens enlluernava tant com la brillantor del sol. Blancs com la llet vam passejar fins al port d’Aiguadolç. Després vam tornar a Sant Sebastià i a la platja vam jugar a la sorra. Era la primera vegada que la Julieta s’hi divertia descobrint els granets, la textura, l’olor. Assegudes a la riba, la Mariona i jo, i entre totes dues la nena. Vàrem veure-la com descobria el divertiment enjogassat de les onades petites que li anaven a tocar els peus. La Julieta notava que les onades els hi acaronaven amb un fregadís làngid i fresc, i la nena, torbada per l’emoció, rebia cada moixaina de l’aigua amb un xisclet d’alegria mentre buscava la mirada de la seva mare. La Mariona li somrèia simulant una gran sorpresa i el Jullen, engrescat, els hi feia fotos amb la màquina de retratar.

Aquell cap de setmana la Julieta va descobrir el mar. Que si és grandiós pels adults, quant d’immens havia de semblar-ho a un infant d’encara no un any. La Julieta el mirava encisada i, per primer cop, la lluïssor daurada del mar brillà dintre dels seus ulls de color blau, com dues aiguamarines.

La carta que llegireu a continuació és posterior a aquell cap de setmana, i és la resposta a una primera carta que m’envià la Mariona per agrair-me l’ajuda en tot allò de la festa i per dir-me altres coses d’amigues. Aquesta va ser la meva resposta:

Estimada Mariona,

gràcies a tu per les hores viscudes, per la complicitat, pels riures. Gràcies per les confidències. Gràcies per atendre les meves preocupacions com si fossin teves. Gràcies per ser pacient. Gràcies per donar-me la teva opinió. Gràcies per portar al món una bellesa tan gran com la Julieta que contàgia felicitat a tots els que li som a prop. Amb el seu somriure inesborrable i etern ens il·lumina els cors i la vida. Gràcies per la convivència d’aquests dos dies en què he gaudit fent riure la princesa més dolça de tot Sitges i de tot el món; la seva alegria és la meva. Gràcies per aquesta generositat que m’ha permès descobrir que el meu instint de mare és real, que és una veritat com un temple, que rau en mi jocund, que no se m’ha envellit com la menstruació. Gràcies per estar a prop meu en aquests moments de giravolts i d’incerteses en la meva vida. Gràcies per la força del teu amor maternal que es revela sempre que petoneges la Julieta i l’alces enlaire mostrant-vos al món radiants. Aquesta alegria i il·lusió tan vibrants em colguen d’esperança i felicitat.

Gràcies a tu per ser com ets i tan bona amiga meva.
T’abraço profundament. Fins aviat, estimada Mariona.

Barcelona, 11 de maig de 1980

Cecília

Jo sóc Cecília Món

Benvinguts al meu bloc, un dietari que he anat escrivint al llarg de molts anys i que ara m’he decidit a publicar a internet.

Em presento: em dic Cecília i sóc catalana. Tinc seixanta anys però conservo la mateixa energia i les mateixes ganes de viure que quan en tenia trenta. M’agrada el teatre, també escriure contes i mirar-me el món amb ulls de nena però, això últim, he de reconèixer que cada dia em costa més. Estic soltera, i si no m’he casat mai no ha estat per falta de ganes sinó perquè no he trobat un home que em fes riure prou. Tinc bona salut. No fumo, no bec i procuro fer l’amor tan com puc. Visc tranquil·la amb el meu gat, en Silvestre. El molt vagarro es passa el dia dormint i fa una roncs tan estrepitosos que, sovint, em fan venir mal de cap. Llavors, li estrebo la manteta en què jeu i el desperto cridant: “Que se’ns crema la casa!”. Ja, ja…, quins bots fa, pobre. Però, si el vull fer emprenyar de bo de bo només he de dir-li: “Stallone!!!”, i aleshores m’ensenya les urpes i em bufa insistentment. L’animal no és tonto i s’ho pren com un insult.

També convisc amb en Pipes, un hàmster malparit que se’m menja les cortines i les fundes del sofà. I això que ja el renyo però no pot fer-hi res. La culpa és de l’instint de rossegador aquest que té, que el domina i me’l descontrola.

Si vols saber més coses sobre mi, la meva vida -passat i present, perquè del futur res no puc dir-, quins són els meus pensaments i com veig el món, visita sovint el meu bloc. El dietari és obert a tots aquells qui vulguin llegir-lo.

Retall 6.5.1984: Temps que no torna

Tenia 35 anys i ho escrivia asseguda al banc ondulant del Parc Güell. Des d’allà, les vistes de Barcelona són encara més boniques:

“El temps passa tan de pressa que sembla que faci tard per arribar a algun lloc. Aleshores, un dia mires endarrere i fas comptes dels anys que han passat, i t’adones, amb una contudència que cau a plom, com n’arriba a ser de fugissera la vida. Si ho sents dins teu amb molta força respira a fons i tranquil·litza’t, si no et pots marejar. Reposa i paeix-ho. I més tard ja decidiràs què fas. De seguida, com tothom, diràs que el temps no s’ha de perdre. Després, com vaig fer jo, potser decidiràs amb voluntat ferma que ja no el perdràs més. Perquè el temps és tossut i passa. I passarà sense aturador. Però nosaltres l’haurem aprofitat i haurem fet el que volíem.

Cal coratge per fer el que es vol, cal força per ser un mateix. Però hi ha una evidència que ens il·lumina el camí i que ens ha de fer forts. Hi ha una realitat que ens mira als ulls i que ens ensenya que el temps passa de pressa i no torna. Acceptar-ho té el premi de distingir el camí i de saber que el vols agafar. I la seguretat de que has de caminar-hi sense por”.