Tenia 28 anys quan a la feina em varen fer el que ara es coneix com a mobing. Llavors et deien: vostè no ha nascut per fer aquesta feina; una insinuació evident perquè fotessis el camp. I jo ho vaig fer, vaig plegar.
Buscar una feina nova va ser dur sobretot per la sensació de començar de zero. Feia 6 anys que treballa a l’empresa i sortir d’allà amb una mà al davant i una al darrere em va afectar. Durant els dies següents vaig escriure això:
Constructora de vida, fabrico camins d’incert destí.
Els domino tots: els d’asfalt, els de pedres, els d’ortigues, els d’arenes movedisses.
Els conec tots i tots els sé fer.
Uso maquinària de carn i ossos que moc amb el cervell i a base d’esprémer-me l’esperit.
Funciono mecànicament: m’arremango l’angoixa i de la ràbia en destil·lo força motriu.
Si no plou esperança faig el ciment amb llàgrimes.
Si es fa de nit esbatano els ulls i treballo l’asfalt amb la feble llum que es veu al fons del túnel.
Petita i fràgil, però una llum al cap i a la fi.
Construeixo camins per no morir en un desert de desolació.
Qui en vulgui un que me’l demani i li construiré de bon grat.
Perquè hi camini com una brúixola boja que centrifuga en totes direccions.
I no sap quina és la bona.
Però mentre es fa camí es fa vida, si es camina endavant.
I els bons pensaments s’enlairen; i mentrestant ja estem salvats.
