Tenien el peus enfonsats en el fang, i la pluja encara els queia a sobre, imparable. I allà, dretes al bell mig d’una esplanada davant per davant de la casa fantasmagòrica, la Lila i la formigasaure Hillary restaven immòbils i desconcertades. La Lila no sabia en quin lloc de la jungla es trobava, ni tampoc quina mena de força sobrenatural les havia dut fins allà. En canvi, sí que tenia una cosa ben clara: eren allà per alguna raó, i a la casa trobarien la resposta. “Entrem-hi!”, va dir la Lila, decidida. I va agafar la clau que era clavada al fang, d’una revolada. “Ah, no. Ni parlar-ne”, va respondre la Hillary, brandant el cap amb seguretat. Però la Lila ja era al porxo de la casa posant la clau al pany per entrar-hi. “Aquesta casa em fa molt mala espina. Jo no hi entro…”, va cridar la formigasaure, però encara no havia acabat de dir la frase, quan una ràfega virulenta d’aquell mal vent va tornar a bufar, i la va empènyer bruscament per l’esquena contra la porta de la casa. I del cop, la porta es va obrir de bat a bat.
Ja dins la casa, la Hillary va anar per terra i la Lila va ajudar-la a posar-se dempeus. Ja no dubtaven que aquell vent les havia dut fins allà, però el que encara no sabien era per què. La Hillary es va apropar a la Lila i li va agafar la mà. Agafades fort l’una de l’altra se sentien més segures dins la casa. Tot era a les fosques, però la llum que entrava per les finestres i per la porta els deixava veure que eren al menjador. Hi havia molts mobles: una taula amb les cadires al voltant, un bufet ple de plats, gots i copes, un sofà raconer ple de coixins i una llar de foc. Tot era brut de pols i teranyines, i es notava que feia anys que no ho havia netejat ningú. Tot i així, la casa no tenia mal aspecte; es veia endreçada i no hi havia res trencat.
De sobte, la Hillary va xisclar: “Lila! La llar de foc!”. I la Lila va comprovar que la llar de foc s’havia encès tota sola. La Lila i la Hillary es van mirar; la sang se’ls havia glaçat a les venes. Tot seguit, un tocadiscos vell va començar a girar i una melodia desafinada i horrible ressonava fort pertot arreu. La Hillary es va afanyar a tancar-lo. Aquell so estrepitós l’havia espantada encara més. “Es pot saber que nassos hi fem, aquí? Marxem!”, va dir terroritzada. “No! Aquesta casa està encantada. Hem d’investigar què hi passa i, a més, m’encanta molt”, va acabar dient la Lila, excitada per tot el que hi estava passant. Tot seguit, unes fotografies penjades al passadís van caure a terra. La Lila s’hi va acostar corrents i les va agafar. “Mira: deuen ser retrats de la gent que vivia en aquesta casa”, va dir la Lila exaltada pel descobriment. “Potser sí, a veure? Aquests dos podrien ser pare i fill. Aquí se’ls veu pescant al riu!”, va dir la Hillary més tranquil·la al veure que la Lila s’ho estava passant bé. “Oh, sisplau, això és molt fort. Mira aquesta”, i la Lila va acostar la foto a la Hillary perquè la mirés. Aquella imatge els va sotragar el cor, que se’ls va posar a mil per hora. S’hi veia el mateix nen de la foto en què pescava al riu, ara assegut damunt del capó d’un jeep nou i lluent. A les mans tenia un mapa i amb el dit assenyalava el nord. I no s’ho podien creure: aquell jeep era el cotxe embogit que les havia portades fins a aquella casa. “I es diu Víctor”, va dir llavors la Lila. I va ensenyar a la Hillary una altra foto on es veia el nen bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari on hi havia escrit el seu nom. Aleshores, van sentir una veu que venia del pis de dalt que els va fer basarda. “Ve del segon pis”, va dir la Hillary, mentre agafava la mà de la Lila un altre cop. “Doncs som-hi!”, i totes dues van pujar escales amunt.
No s’hi veien gens; les escales i el segon pis eren foscos com la gola d’un llop. I quan van ser a dalt, van entrar a l’habitació d’on sortia la veu. La Lila anava al davant i la formigasaure caminava darrere amb els ulls tancats. “No puc més. Me’n vull anar”, repetia sense parar. I llavors, la Lila va agafar la càmera de fer fotos que duia penjada al coll, i va mirar pel visor fent servir la llum del flaix per il·luminar-se. “Ah! Què ha estat, això?”, va cridar la Hillary, que no gosava obrir els ulls. “He estat jo, que he disparat el flaix per veure què hi ha en aquesta habitació”, va dir la Lila, intentant mantenir la calma. I de fons se seguia sentint la veu d’un home que repetia les mateixes frases sense parar: “Hola Víctor, sóc el pare. Per fi, he pogut arreglar el jeep i ja surto cap aquí. Et recolliré d’aquí a una hora i anirem a pescar. Tingues-ho tot a punt, eh… T’estimo”. Llavors se sentia un bip, i després, la veu cridava: “Víctor, sóc enmig d’una tempesta de por! No surtis de casa per res del món, em sents!? No t’espantis. Et vindré a buscar. T’ho prometo”, i un altre cop el bip, i després tornava a començar. “Això és una gravació, oi, Lila?”, va preguntar la Hillary. Però, la Lila s’havia quedat muda. A través de la càmera havia vist que no estaven soles a l’habitació. Amb elles hi havia una figura espectral que les mirava fixament. Era la imatge d’un nen translúcid. Era l’esperit d’en Víctor, que era allà amb elles. La Lila va tornar a mirar amb la càmera, fent servir la llum del flaix, i l’espectre ja no hi era. En canvi, s’hi veia un mirall ple de pols on algú havia escrit amb el dit la paraula: “Ajudeu-me!” Havia estat en Víctor.
D’això, no n’hi havia dubte. Però, on s’havia ficat?, es preguntava la Lila. I, de sobte, la Hillary va començar a cridar: “Què és això que m’ha pujat al damunt? Ets tu, Lila?”, va preguntar la formigasaure. “No, Hillary, no sóc jo”, i la Lila va afegir, “No t’espantis, però em sembla que és l’esperit d’en Víctor que t’ha vingut a saludar”. Aleshores, la Hillary va començar a córrer per l’habitació, xisclant i batent les ales a tort i a dret, i ensopegant amb els mobles que hi havia. “Aaah, socors, Lila, treu-me’l de sobre! Ajuda, el nen esperit m’ataca!”, cridava esparverada. Fins que, tot seguit, es va sentir un patapum pum pum que va fer tremolar el pis i tot. Era la Hillary, que s’havia desmaiat.
